La Vila Nova (extramurs)

El seu paper militar, abans tan important, havia quedat anul·lat per la modificació de la frontera pirinenca i pel desmantellament de l'imperi hispànic a Europa, però també pels avenços en estratègia militar que convertiren en obsoletes les seves fortificacions, d'altra banda en molt mal estat. A causa de la seva obsolescència i davant la impossibilitat de defensar-les, demostrada arran d'un cop de mà fallit de la guerrilla el febrer de 1813, el comandament francès en decidí la inutilització intencionada, i foren volats el castell de la Trinitat i alguns punts de les muralles de la vila. D'altra banda, el paper militar que havia exercit Roses ja havia estat transferit a Cartagena.

Plaça de l'Esglesia Santa Maria de Roses

A finals del segle XVIII, en un moment d'expansió econòmica afavorida per les exportacions efectuades pel port, es construí un nou raval extramurs, a NE de les antigues muralles, centrat en la nova església de Santa Maria de Roses. La vila vella i les fortificacions foren abandonades després de l'última invasió francesa, i el raval es convertí en el nou centre urbà de la població.

La irrupció del turisme, a partir de la dècada de 1960, canvià radicalment la fesomia de la població i la seva economia.

Carrer Pi i Sunyer  anys 60

Avui
És un centre turístic amb urbanitzacions, hotels i altres equipaments, dos ports (pesquer i esportiu) i un lloc atractiu i de gran relleu en el sector septentrional de la Costa Brava.

El clima, que acusa la freqüent acció de la tramuntana, és assuaujat per la mar. La costa del municipi de Roses inclou una llarga platja de sorra, a la façana marítima de la població (entre el Port Nou i el canal de Riu Grau) i, més a l'est, un bon nombre de cales, entre les quals destaquen les de les Canyelles Petites, l'Almadrava (o les Canyelles Grosses), Murtra, Rustella, Montjoi, Pelosa, i Jóncols. També cal destacar els accidents geogràfics de punta Falconera i l'imponent cap Norfeu, reserva integral del Parc Natural del Cap de Creus.

Tot i que el turisme ofereix la font d'ingressos principal de l'economia rosinca, el sector primari també hi té presència, amb l'agricultura (conreu de l'olivera i de la vinya), encara que reduïda i minvant, i, sobretot, la pesca, ja que Roses compta amb el port pesquer més destacat de la costa nord de Catalunya.

Barques al Port de Roses

La Plaça Forta

La història de Roses va fer un tomb cabdal a mitjan segle XVI, quan es va convertir, per decisió reial, en la plaça forta marítima més important de la Monarquia Hispànica al Mediterrani. Sobre les velles fortificacions medievals, es va construir el castell de la Trinitat i, sobretot, un ampli cinturó de muralles abaluardades al voltant del monestir i de la població, d'una importància estratègica fonamental en la defensa de la frontera del Rosselló i dels interessos dels Àustries al nord d'Itàlia.

Mapa estratègic del Castell de la Trinitat

La decisió reial va comportar un conflicte jurisdiccional amb els comtes d'Empúries, senyors del lloc (on obtenien rendes suculentes per drets de pesa i del port), que va acabar amb un acord tàcit del condomini (la jurisdicció en mans del comte, la gestió de la plaça forta en les del rei), després de fracassar un intent de permuta del comtat. L'autoritat reial va negar a Roses una excessiva llibertat municipal, que hauria entrar en contradicció amb el seu nou paper militar.

Les fortificacions renaixentistes, modernitzades durant els segles XVII i XVIII, van estar defensades majoritàriament per catalans, si bé els oficials solien ser castellans, tot i les indicacions en contra de les constitucions de Catalunya. Durant la seva vida militar útil, van fer front als pirates barbarescos i als exèrcits francesos.

En la Guerra dels Segadors va ser l'última plaça del nord de Catalunya fidel a Felip IV que va caure en mans de les tropes franceses, després del setge dirigit per Cesar du Plessis-Praslin, tot i que el 1642 la major part dels soldats havien estat evacuats per via marítima per reforçar el front del sud a causa de les derrotes que havien patit les dues columnes que havien intentat socórrer el Rosselló a la batalla de Montmeló i la batalla de Lleida de 1642. Finalment, va tornar a la sobirania dels Habsburg quan va acabar la guerra i es va signar el Tractat dels Pirineus (1659).

Cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

El 1693, durant la Guerra dels Nou Anys, va caure de nou en mans franceses després de només set dies de setge. La plaça va ser rendida per Gabriel de Quiñones a les tropes del mariscal Anne-Jules de Noailles, duc de Noailles. Els francesos no la van retornar fins al Tractat de Ryswick del 1697.

El 1794, durant la Guerra Gran, va ser de nou assetjada per les tropes franceses i, tot i ser abastida per mar de munició i queviures per la flota espanyola dirigida per Federico Gravina, la plaça, comandada pel mariscal de camp Domingo Izquierdo, va rebre l'ordre d'evaquar la guarnició per via marítima el 3 de febrer de 1795. Els francesos la desempararen a finals de juliol de 1795 com a conseqüència de la Pau de Basilea. El 1808, durant la Guerra del Francès, fou novament assetjada i conquerida per les tropes franceses, que l'ocuparen fins 1814.

De la colonització grega a l'Edat Mitjana

L'àrea que ocupa el municipi de Roses té vestigis d'ocupació humana des del neolític. Escampats pel terme hi ha una quantitat important de monuments megalítics, entre els quals destaca el dolmen de la Creu d'en Cobertella, un dels més grans de Catalunya, datable cap a l'any 3000 aC.

Dolmen de la Creu d'en Corbatella 1922

No obstant això, la població de Roses té el seu origen en la colònia grega de Rhode, fundada pels massaliotes al segon quart del segle IV aC i no pels rodis al segle VIII aC, com ha transmès la tradició erudita. Conquerida pels romans durant la invasió romana de la segona guerra púnica, una guarnició hispànica al Puig Rom, situa la guarnició a l'acròpolis de Rhode hi fou derrotada en la revolta de 197 aC.

Des de l'edat mitjana fins a l'extinció de les senyories feudals al segle XIX, va ser part del comtat d'Empúries, que hi tenia el port principal. Els comtes d'Empúries van patrocinar el monestir de Roses, bastit el segle X sobre les restes de la ciutat antiga, que va acumular possessions importants i de fet va assolir un condomini de la població. El nucli format al voltant del monestir depenia incialment de la capital comtal, Castelló d'Empúries, però el creixement que va experimentar gràcies a l'aprofitament econòmic de la situació geogràfica va fer que se n'independitzés el 1402 i que obtingués certa autonomia municipal.

La importància econòmica i estratègica que havia assolit explica que el lloc fos fortificat el mateix 1402 per protegir-se dels atacs pirates per mar i de les invasions franceses per terra, tots dos una constant.

La primera d'aquestes invasions de la qual es té constància va ser la croada contra la Corona d'Aragó del 1285. L'exèrcit francès, comandat pel rei Felip l'Ardit, va ocupar la població, que va utilitzar per avituallar per mar les forces que van envair l'Empordà per posar setge a Girona. La desfeta de l'armada francesa, primer a la badia de Roses, davant l'estol de Ramon Marquet, i tot seguit a les illes Formigues, davant del de Roger de Llúria, va forçar la retirada dels invasors, que finalment van ser a la batalla del coll de Panissars. Llúria va ocupar Roses, prèviament incendiada pels francesos.

El paper de Roses, que havia esdevingut una escala important en la navegació d'altura cap a les illes Balears, Itàlia i el nord d'Àfrica, queda ben palès també en el fet que fos triada per Pere el Cerimoniós com a punt de concentració i de partida de l'expedició militar a Sardenya el 1354.