La Plaça Forta

La història de Roses va fer un tomb cabdal a mitjan segle XVI, quan es va convertir, per decisió reial, en la plaça forta marítima més important de la Monarquia Hispànica al Mediterrani. Sobre les velles fortificacions medievals, es va construir el castell de la Trinitat i, sobretot, un ampli cinturó de muralles abaluardades al voltant del monestir i de la població, d'una importància estratègica fonamental en la defensa de la frontera del Rosselló i dels interessos dels Àustries al nord d'Itàlia.

Mapa estratègic del Castell de la Trinitat

La decisió reial va comportar un conflicte jurisdiccional amb els comtes d'Empúries, senyors del lloc (on obtenien rendes suculentes per drets de pesa i del port), que va acabar amb un acord tàcit del condomini (la jurisdicció en mans del comte, la gestió de la plaça forta en les del rei), després de fracassar un intent de permuta del comtat. L'autoritat reial va negar a Roses una excessiva llibertat municipal, que hauria entrar en contradicció amb el seu nou paper militar.

Les fortificacions renaixentistes, modernitzades durant els segles XVII i XVIII, van estar defensades majoritàriament per catalans, si bé els oficials solien ser castellans, tot i les indicacions en contra de les constitucions de Catalunya. Durant la seva vida militar útil, van fer front als pirates barbarescos i als exèrcits francesos.

En la Guerra dels Segadors va ser l'última plaça del nord de Catalunya fidel a Felip IV que va caure en mans de les tropes franceses, després del setge dirigit per Cesar du Plessis-Praslin, tot i que el 1642 la major part dels soldats havien estat evacuats per via marítima per reforçar el front del sud a causa de les derrotes que havien patit les dues columnes que havien intentat socórrer el Rosselló a la batalla de Montmeló i la batalla de Lleida de 1642. Finalment, va tornar a la sobirania dels Habsburg quan va acabar la guerra i es va signar el Tractat dels Pirineus (1659).

Cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

El 1693, durant la Guerra dels Nou Anys, va caure de nou en mans franceses després de només set dies de setge. La plaça va ser rendida per Gabriel de Quiñones a les tropes del mariscal Anne-Jules de Noailles, duc de Noailles. Els francesos no la van retornar fins al Tractat de Ryswick del 1697.

El 1794, durant la Guerra Gran, va ser de nou assetjada per les tropes franceses i, tot i ser abastida per mar de munició i queviures per la flota espanyola dirigida per Federico Gravina, la plaça, comandada pel mariscal de camp Domingo Izquierdo, va rebre l'ordre d'evaquar la guarnició per via marítima el 3 de febrer de 1795. Els francesos la desempararen a finals de juliol de 1795 com a conseqüència de la Pau de Basilea. El 1808, durant la Guerra del Francès, fou novament assetjada i conquerida per les tropes franceses, que l'ocuparen fins 1814.